Font del Coronel - Estret del Forn. Queralbs.
Bidean ikasten, aprendiendo en el camino. Perquè no hi ha millor escola que el dia a dia.
Sempre endavant
Mostrando entradas con la etiqueta Dedosica(n)ciones. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dedosica(n)ciones. Mostrar todas las entradas
domingo, 9 de enero de 2011
domingo, 24 de octubre de 2010
Mària
Diuen que les relacions es refreden si el silenci es fa massa evident. Canvien. És el que té una distància massa prolongada i el que sembla una falta d'interès per ambdues parts de seguir mantenint aquella relació que algun dia va ser important. Però com s'equivoquen els que pensen que s'acaba.
Potser s'ha perdut el "Laia & Tona", totes aquelles converses eternes a l'escaló de l'entrada d'una casa anònima, la complicitat d'intercanviar-nos les agendes. Potser ens tornem a veure i no serà el mateix, potser ja no tenim tantes coses a dir-nos fora de les aventures que han passat seguint cada una el seu camí, potser sentim incomoditat a l'hora d'abraçar-nos i somriure mirant-nos als ulls. Però el que no canviarà mai és que formes part de la meva vida. Formes part de mí. I sentir-te a prop tot i no saber exactament on pares, és un dels tresors més grans que he conegut.
"Naixem sols i morim sols. Per què necessitem algú en aquest camí entremig que anomem vida?"
Avui t'he retrobat, mirant la teva nova vida com una espectadora més a través de la pantalla de l'ordinador. I la nostàlgia s'ha apoderat de part del meu estat d'ànim. Una nostàlgia d'allò més càlida.
Deixa que estigui molt orgullosa de tu.
Señoras y señores, pasen y vean, admiren y disfruten: Mària & Marto
Potser s'ha perdut el "Laia & Tona", totes aquelles converses eternes a l'escaló de l'entrada d'una casa anònima, la complicitat d'intercanviar-nos les agendes. Potser ens tornem a veure i no serà el mateix, potser ja no tenim tantes coses a dir-nos fora de les aventures que han passat seguint cada una el seu camí, potser sentim incomoditat a l'hora d'abraçar-nos i somriure mirant-nos als ulls. Però el que no canviarà mai és que formes part de la meva vida. Formes part de mí. I sentir-te a prop tot i no saber exactament on pares, és un dels tresors més grans que he conegut.
"Naixem sols i morim sols. Per què necessitem algú en aquest camí entremig que anomem vida?"
Avui t'he retrobat, mirant la teva nova vida com una espectadora més a través de la pantalla de l'ordinador. I la nostàlgia s'ha apoderat de part del meu estat d'ànim. Una nostàlgia d'allò més càlida.
Deixa que estigui molt orgullosa de tu.
Señoras y señores, pasen y vean, admiren y disfruten: Mària & Marto
miércoles, 22 de septiembre de 2010
Eres tú la que te cierras en banda. Siempre. ¡Das pena! Ya está bien de tener las manos frías. ¿Por qué te autoimpones unos lazos que no tienes? ¿Dónde está la libertad de la que te llenas tantas veces la boca?
Simplemente te da miedo. Y el miedo, lejos de ser lo peor que pueda sentir alguien a no ser que lo esclavice, es una buena manera de de afrontar retos y superarlos. De tirar p'alante. Hay que saber ganar una batalla. Saltar muros. Volver a sentirte viva.
No te engañes. Nunca podremos ir lo suficientemente lejos como para dejarnos atrás. Y a partir de aquí, o abandonas, o aprendes a cargar con alegría, en la espalda, el peso de todos tus complejos.
Simplemente te da miedo. Y el miedo, lejos de ser lo peor que pueda sentir alguien a no ser que lo esclavice, es una buena manera de de afrontar retos y superarlos. De tirar p'alante. Hay que saber ganar una batalla. Saltar muros. Volver a sentirte viva.
No te engañes. Nunca podremos ir lo suficientemente lejos como para dejarnos atrás. Y a partir de aquí, o abandonas, o aprendes a cargar con alegría, en la espalda, el peso de todos tus complejos.
miércoles, 3 de febrero de 2010
Evita de mon coeur!

FELICITATS petarda. A última hora, i sense paraules dignes de tu. Però saps perfectament que l'homenatge que et mereixes te'l faig cada dia des d'aquí. Perquè encara que estigui lluny, sempre estàs al meu costat :)
"Me miro al espejo… y no soy yo. ¿A quién pertenecen esos ojos fijos en mí? Sonrío, pero hay algo que me hace estremecer. No me reconozco. Esa imagen…
Somos mucho más que una simple estampa en las pupilas de alguien. Mucho más que unos rasgos físicos característicos. Somos energía que se siente. Somos vivencias, recuerdos y sueños. Somos aire, fuego, agua y arena. Somos palabras. Somos silencios. Somos música, magia y luz. Sí, luz. A veces medio apagada, a veces casi a oscuras, pero siempre luz. Somos vida. Somos milagro, esperanza y muerte. Somos errores y aciertos. Somos ideales, frustraciones y miedo. Somos libertad, aunque esposada. Somos barreras irreales. Somos sonrisas y lágrimas. Somos orgullo y empeño. Gritos inaudibles. Susurros lejanos. Somos manos abiertas y puños cerrados. Somos imperfectos.
Hoy lo sé. Somos más, mucho más, que una máscara compleja. "
T'ESTIMO
lunes, 1 de febrero de 2010
Cal dir res més?
Avui ha estat un d'aquells dies morts, on no li trobes sentit a res del que fas.
Estudies i et dóna la sensació que tot el que intentes fer entrar, fuig ràpid, lluny de l'abast de la teva mà.
...Fins que reps un parell de trucades que et donen les forces que necessitaves per poder afrontar els reptes amb una energia renovada.
Gràcies...

_____________________________________________________________________
Hoy ha estado uno de estos días muertos, donde no le encuentras sentido a nada de lo que haces.
Estudias y te da la sensación que todo lo que intentas hacer entrar, huye rápido, lejos del abasto de tu propia mano.
...Hasta que recibes un par de llamadas que te dan las fuerzas que necesitabas para poder afrontar los retos con una energía renovada.
Gracias...
Estudies i et dóna la sensació que tot el que intentes fer entrar, fuig ràpid, lluny de l'abast de la teva mà.
...Fins que reps un parell de trucades que et donen les forces que necessitaves per poder afrontar els reptes amb una energia renovada.
Gràcies...

_____________________________________________________________________
Hoy ha estado uno de estos días muertos, donde no le encuentras sentido a nada de lo que haces.
Estudias y te da la sensación que todo lo que intentas hacer entrar, huye rápido, lejos del abasto de tu propia mano.
...Hasta que recibes un par de llamadas que te dan las fuerzas que necesitabas para poder afrontar los retos con una energía renovada.
Gracias...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)