Mària

Diuen que les relacions es refreden si el silenci es fa massa evident. Canvien. És el que té una distància massa prolongada i el que sembla una falta d'interès per ambdues parts de seguir mantenint aquella relació que algun dia va ser important. Però com s'equivoquen els que pensen que s'acaba.

Potser s'ha perdut el "Laia & Tona", totes aquelles converses eternes a l'escaló de l'entrada d'una casa anònima, la complicitat d'intercanviar-nos les agendes. Potser ens tornem a veure i no serà el mateix, potser ja no tenim tantes coses a dir-nos fora de les aventures que han passat seguint cada una el seu camí, potser sentim incomoditat a l'hora d'abraçar-nos i somriure mirant-nos als ulls. Però el que no canviarà mai és que formes part de la meva vida. Formes part de mí. I sentir-te a prop tot i no saber exactament on pares, és un dels tresors més grans que he conegut.

"Naixem sols i morim sols. Per què necessitem algú en aquest camí entremig que anomem vida?"

Avui t'he retrobat, mirant la teva nova vida com una espectadora més a través de la pantalla de l'ordinador. I la nostàlgia s'ha apoderat de part del meu estat d'ànim. Una nostàlgia d'allò més càlida.

Deixa que estigui molt orgullosa de tu.




Señoras y señores, pasen y vean, admiren y disfruten: Mària & Marto